Proclama final

Comptat i debatut, es pot ben dir
que és ara quan comença
de debò l'espectacle.
Que cadascú, vosaltres i nosaltres,
minuciosament faci recompte
dels mots que hagi copsat
i els representi fora del teatre:
serà el senyal d'una esperança nova.
Tothom hi és cridat, fora dels dèspotes
que es disfressen d'herois, raça perversa.
Només salva l'esforç, la repetida
simplicitat del gest que no s'esbomba,
la lliberat, quan no és un privilegi.
Convé que els mots recuperin des d'ara
el gruix de carn i somni dels orígens,
que no es perdin, inútils, en la buida
solemnitat de fórmules obscures
que detenten uns pocs; convé que siguin
eines de llibertat i de justícia.
Bandegem els tirans, res no ens obliga
a sotmetre'ls la múltiple esperança
que prefiguren tantes veus com s'alcen
d'un cap a l'altre de la terra. És l'hora
dels desesperançats innumerables,
fondre's amb ells és fecundar l'espera.
Res no serà mentre hi hagi un sol home
que no se senti unit amb els qui lluiten,
responsable de tots els qui sofreixen.
Restituïm des d'ara el patrimoni
-la pau i la paraula- als qui el van perdre
a mans de torsimanys i poderosos.
L'home futur serà un home entre els homes.

Ben certament, és ara quan comença
de debò l'espectacle.


Martí i Pol, Miquel. Apèndix: cançons i altres poemes, Altres poemes, I, "Proclama final".