Nosaltres, ben mirat

Nosaltres, ben mirat, no som més que paraules,
ordenades, si voleu, amb altiva arquitectura
contra el vent i la llum,
contra els cataclismes,
en fi, contra els fenòmens externs
i les internes rutes angoixoses.
Ens nodrim de paraules
i, algunes vegades, habitem en elles:
així en els mots elementals de la infantesa,
o en les acurades oracions
dedicades a lloar l'eterna bellesa femenina,
o, encara, en les darreres frases
del discurs de la vida.
Tot, si ho mireu bé, convergeix en nosaltres
perquè ho anem assimilant,
perquè ho puguem convertir en paraules
i perduri en el temps,
el temps que no és res més
que un gran bosc de paraules.
I nosaltres som els pobladors d'aquest bosc.
I més d'un cop ens hem reconegut
en alguna antiquíssima soca,
com la reproducció estrafeta
d'una pintura antiga,
i hem restat indecisos
com aquell que desconeix la ciutat que visita.
Però la nostra missió és parlar.
Donar llum de paraula
a les coses inconcretes.
Elevar-les a la llum amb els braços de l'expressió viva
perquè triomfem en elles.
tot això, és clar, sense viure massa prop de les coses.
Ningú no podrà negar que la tasca és feixuga.


Martí i Pol, Miquel. (1951 - 1953) Paraules al vent, "Nosaltres, ben mirat".

No ens parleu de somnis

No ens parleu de somnis
ni de meravelles,
som massa novells
i no us entendríem.
Estalvieu els mots,
qui sap si més tard
es podran vendre.

No ens doneu la mà
ni oferiu ajuda,
som massa novells
i no us entendríem.
Cal allargar l'esforç,
qui sap si més tard
es podrà vendre.

No canteu amb mi
ni ploreu pels altres,
som massa novells
i no us entendríem.
Han canviat els temps,
només val allò
que es podrà vendre.


Martí i Pol, Miquel. Apèndix: cançons i altres poemes, Altres poemes, I, "No ens parleu de somnis...".

Com pots veure, ara escric altra vegada

Com pots veure, ara escric altra vegada,
més per tu que per mi,
o potser no, qui sap.
Alguna cosa ha canviat
que no endevinen els endevins.
No salto enrera, creu-me.
Traçaré signes a la sorra, a l'aire,
perquè els llegeixi molta gent,
o poca.
Quin llarg camí, els poemes.
Sense saliva, escups,
sense esperança, esperes.

Com pots veure, ara escric altra vegada.
Despenjo les paraules, les espolso.
Les mateixes d'abans? Jo no ho diria.
No salto enrera, creu-me.
Tot jo sóc diferent.
He estrenat balances
i ara peso el record:
a un plat hi poso sorra.
Això no és cap horòscop
perquè no hi ha futur.
Escric, ja n'hi ha prou.
No és cap endevinalla.


Marti i Pol, Miquel. (1970 - 1971) Llibre sense títol, "Com pots veure, ara escric altra vegada...".

Proclama final

Comptat i debatut, es pot ben dir
que és ara quan comença
de debò l'espectacle.
Que cadascú, vosaltres i nosaltres,
minuciosament faci recompte
dels mots que hagi copsat
i els representi fora del teatre:
serà el senyal d'una esperança nova.
Tothom hi és cridat, fora dels dèspotes
que es disfressen d'herois, raça perversa.
Només salva l'esforç, la repetida
simplicitat del gest que no s'esbomba,
la lliberat, quan no és un privilegi.
Convé que els mots recuperin des d'ara
el gruix de carn i somni dels orígens,
que no es perdin, inútils, en la buida
solemnitat de fórmules obscures
que detenten uns pocs; convé que siguin
eines de llibertat i de justícia.
Bandegem els tirans, res no ens obliga
a sotmetre'ls la múltiple esperança
que prefiguren tantes veus com s'alcen
d'un cap a l'altre de la terra. És l'hora
dels desesperançats innumerables,
fondre's amb ells és fecundar l'espera.
Res no serà mentre hi hagi un sol home
que no se senti unit amb els qui lluiten,
responsable de tots els qui sofreixen.
Restituïm des d'ara el patrimoni
-la pau i la paraula- als qui el van perdre
a mans de torsimanys i poderosos.
L'home futur serà un home entre els homes.

Ben certament, és ara quan comença
de debò l'espectacle.


Martí i Pol, Miquel. Apèndix: cançons i altres poemes, Altres poemes, I, "Proclama final".

Podem, si vols, asseure'ns

Podem, si vols, asseure'ns als mateixos
sillons de sempre i rellegir els poemes
que vas escriure ja fa temps.
                                           No sembla
sinó que el món s'acabi en els prestatges
on s'arrengleren llibres i silenci,
pols de paraules i records.
                                        No oblidis,
però, que a fora hi ha la gent, els altres,
i la feixuga càrrega dels dies.

Se't corcarà la veu de tan solemne
si no surts al carrer, i et veuràs créixer
lligat a tu mateix, com una nosa.

Car no perdura el vent de les paraules
sinó el risc de donar-se per comprendre,
i el que compta és l'esforç de cada dia
compartit tenaçment amb els qui creuen
que cada gest eixampla l'esperança,
que cap dia no es perd per als qui lluiten.


Martí i Pol, Miquel. (1963 - 1967) He heretat l'esperança, "Podem, si vols, asseure'ns".

No us preserven del foc

No us preserven del foc
l'enyor ni la distància.
Hi ha preceptes subtils
rera cada paraula
i el gran temor del buit
que us atreu i us espanta.
Debades camineu
per la cresta de l'aigua,
tasteu els fruits amargs
que les fulles emparen
o us enfileu pel vent
cap a les rutes altes.
Tard o d'hora la nit
tallarà les amarres
d'aquest vaixell que sou
i us llançarà per clares
rutes de solitud
al bell mig de les flames.
Pel foc esbrinareu
què hi ha dins de vosaltres.


Martí i Pol, Miquel. (1954 - 1955). Quinze poemes, VIII.

Puc no dir res

Puc no dir res.
D'ara endavant puc no dir res i fer
com si hagués oblidat tot el que he vist.

Hi ha raons poderoses
per suposar que a còpia de versos
no girarem el món.

Tot s'afeixuga més de dia en dia
i el poder de la veu és limitat.

Mireu-los bé, els qui parlen:
tenen l'aire sorrut i una bandera vella
per estendard no compartit.
Cada dia envelleixen
i la veu se'ls fa dura i desolada.

Jo puc, d'ara endavant, no dir res més,
i encara sóc a temps d'obrir un comerç
i oblidar el que he sofert per mi i pels altres.
El poble creixerà amb el meu esforç
i tal vegada em somriuran les noies,
per bé que ho veig difícil.

Només si agú em demana
què s'ha fet d'aquells temps,
hauré de girar el cap i maleir el silenci.


Martí i Pol, Miquel. Apèndix: cançons i altres poemes, Altres poemes, I, "Puc no dir res...".

També per tu

També per tu que els anys et passen
sense malmetre't gens les mans,
per tu que mires sempre enrera
perquè et fa por mirar endavant.

També per tu que sempre trobes
que el guany és poc i el risc molt dur,
tu per qui mai no val la pena
d'alçar la veu contra ningú.

També per tu que ara m'escoltes
i et sembla estrany això que dic,
per tu que dius que les paraules
tenen un deix de llibre antic.

També per tu que et fas enrera
si el joc et sembla poc segur,
també per tu que tot ho esperes
de l'altra gent, també per tu.

També per tu que ni t'adones
d'aquells que passen pel carrer,
que has tan après a no fixar-te
en tot allò que no et convé.

També per tu que tens la norma
de moure't sempre al grat del vent,
tu que quan parles dels qui lluiten
en dius sovint la pobra gent.

També per tu que converteixes
l'orgull subtil en pietat,
tu que no entens que encara hi hagi
gent que demana llibertat.

També per tu, si ara voldries
no haver dit mai que no a ningú.
També per tu, si quan m'escoltes
et sents molt sol, també per tu.

Martí i Pol, Miquel. Apèndix: cançons i altres poemes, Cançons, "També per tu".

Ben poca cosa tens

Ben poca cosa tens:
la taula i uns quants llibres,
l'enyor d'ella, que és lluny
i tampoc no l'oblides,
i aquest silenci, dens
de paraules no dites.
Si ara escrius, a recer
de tanta melangia,
et perdràs pels camins
d'una tristor  benigna,
la veu se't tornarà
poruga i malaltissa
i a cada molt creuràs
que perds un tros de vida.
Deixa-ho tot. Al carrer
fa una tarda tranquil·la.
Camina. Hi ha la gent
per fer-te companyia.
No et refusis a cap
dels horitzons que et criden.
Quan tornis, tot serà
més assenyat i digne.
No hauràs oblidat res
-no és més lliure qui oblida-,
però duràs les mans
plenes de llum fresquíssima.


Martí i Pol, Miquel. (1965 - 1966) Autobiografia, III, "Ben poca cosa tens".

Ara mateix

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven traumaturgs insignes
no s'ha complert i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots, solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I, en acabat, que cadescú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora,
que tot està per fer i tot és possible.


Marti i Pol, Miquel. (1980) L'àmbit de tots els àmbits, I, "Ara mateix".

Si ve l'instant que veus que defalleixo

Si ve l'instant que veus que defalleixo
-sóc feble al capdavall, ho saps com jo-
no em deixis desistir.

Recorda'm els projectes no acomplerts,
retreu-me les paraules
amb què vaig comprometre'm
per tu i per mi,
fes-me, si cal, memòria del lloc
i dels objectes que ens acompanyaven.

Només tu pots parlar-me'n sense por
i ens redraçarem junts altra vegada.


Martí i Pol, Miquel. (1978) L'hoste insòlit, "Si ve l'instant que veus que defalleixo...".