Salveu-me els ulls

Salveu-me els ulls quan ja no em quedi res.
Salveu-me la mirada, que no es perdi.
Tota altra cosa em doldrà menys, potser
perquè dels ulls me'n ve la poca vida
que encara em resta i és pels ulls que visc
adossat a un gran mur que s'enderroca.
Pels ulls conec, i estimo, i crec, i sé,
i puc sentir i tocar i escriure i créixer
fins a l'altura màgica del gest,
ara que el gest se'm menja mitja vida
i en cada mot vull que s'hi senti el pes
d'aquest cos feixuguíssim que no em serva.
Pels ulls em reconec i em palpo tot
i vaig i vinc per dins l'arquitectura
de mi mateix, en un esforç tenaç
de percaçar la vda i exhaurir-la.
Pels ulls puc sortir enfora i beure llum
i engolir món i estimar les donzelles,
desfermar el vent i aquietar la mar,
colrar-me amb el sol i amarar-me de pluja.
Salveu-me els ulls quan ja no em quedi res.
Viuré, bo i mort, només en la mirada.


Martí i Pol, Miquel. (1975) Quadern de vacances, IV "Hi ha tardes anodines i tardes excitants...", "Salveu-me els ulls".

Nosaltres, ben mirat

Nosaltres, ben mirat, no som més que paraules,
ordenades, si voleu, amb altiva arquitectura
contra el vent i la llum,
contra els cataclismes,
en fi, contra els fenòmens externs
i les internes rutes angoixoses.
Ens nodrim de paraules
i, algunes vegades, habitem en elles:
així en els mots elementals de la infantesa,
o en les acurades oracions
dedicades a lloar l'eterna bellesa femenina,
o, encara, en les darreres frases
del discurs de la vida.
Tot, si ho mireu bé, convergeix en nosaltres
perquè ho anem assimilant,
perquè ho puguem convertir en paraules
i perduri en el temps,
el temps que no és res més
que un gran bosc de paraules.
I nosaltres som els pobladors d'aquest bosc.
I més d'un cop ens hem reconegut
en alguna antiquíssima soca,
com la reproducció estrafeta
d'una pintura antiga,
i hem restat indecisos
com aquell que desconeix la ciutat que visita.
Però la nostra missió és parlar.
Donar llum de paraula
a les coses inconcretes.
Elevar-les a la llum amb els braços de l'expressió viva
perquè triomfem en elles.
tot això, és clar, sense viure massa prop de les coses.
Ningú no podrà negar que la tasca és feixuga.


Martí i Pol, Miquel. (1951 - 1953) Paraules al vent, "Nosaltres, ben mirat".

No ens parleu de somnis

No ens parleu de somnis
ni de meravelles,
som massa novells
i no us entendríem.
Estalvieu els mots,
qui sap si més tard
es podran vendre.

No ens doneu la mà
ni oferiu ajuda,
som massa novells
i no us entendríem.
Cal allargar l'esforç,
qui sap si més tard
es podrà vendre.

No canteu amb mi
ni ploreu pels altres,
som massa novells
i no us entendríem.
Han canviat els temps,
només val allò
que es podrà vendre.


Martí i Pol, Miquel. Apèndix: cançons i altres poemes, Altres poemes, I, "No ens parleu de somnis...".

Com pots veure, ara escric altra vegada

Com pots veure, ara escric altra vegada,
més per tu que per mi,
o potser no, qui sap.
Alguna cosa ha canviat
que no endevinen els endevins.
No salto enrera, creu-me.
Traçaré signes a la sorra, a l'aire,
perquè els llegeixi molta gent,
o poca.
Quin llarg camí, els poemes.
Sense saliva, escups,
sense esperança, esperes.

Com pots veure, ara escric altra vegada.
Despenjo les paraules, les espolso.
Les mateixes d'abans? Jo no ho diria.
No salto enrera, creu-me.
Tot jo sóc diferent.
He estrenat balances
i ara peso el record:
a un plat hi poso sorra.
Això no és cap horòscop
perquè no hi ha futur.
Escric, ja n'hi ha prou.
No és cap endevinalla.


Marti i Pol, Miquel. (1970 - 1971) Llibre sense títol, "Com pots veure, ara escric altra vegada...".

Proclama final

Comptat i debatut, es pot ben dir
que és ara quan comença
de debò l'espectacle.
Que cadascú, vosaltres i nosaltres,
minuciosament faci recompte
dels mots que hagi copsat
i els representi fora del teatre:
serà el senyal d'una esperança nova.
Tothom hi és cridat, fora dels dèspotes
que es disfressen d'herois, raça perversa.
Només salva l'esforç, la repetida
simplicitat del gest que no s'esbomba,
la lliberat, quan no és un privilegi.
Convé que els mots recuperin des d'ara
el gruix de carn i somni dels orígens,
que no es perdin, inútils, en la buida
solemnitat de fórmules obscures
que detenten uns pocs; convé que siguin
eines de llibertat i de justícia.
Bandegem els tirans, res no ens obliga
a sotmetre'ls la múltiple esperança
que prefiguren tantes veus com s'alcen
d'un cap a l'altre de la terra. És l'hora
dels desesperançats innumerables,
fondre's amb ells és fecundar l'espera.
Res no serà mentre hi hagi un sol home
que no se senti unit amb els qui lluiten,
responsable de tots els qui sofreixen.
Restituïm des d'ara el patrimoni
-la pau i la paraula- als qui el van perdre
a mans de torsimanys i poderosos.
L'home futur serà un home entre els homes.

Ben certament, és ara quan comença
de debò l'espectacle.


Martí i Pol, Miquel. Apèndix: cançons i altres poemes, Altres poemes, I, "Proclama final".

Podem, si vols, asseure'ns

Podem, si vols, asseure'ns als mateixos
sillons de sempre i rellegir els poemes
que vas escriure ja fa temps.
                                           No sembla
sinó que el món s'acabi en els prestatges
on s'arrengleren llibres i silenci,
pols de paraules i records.
                                        No oblidis,
però, que a fora hi ha la gent, els altres,
i la feixuga càrrega dels dies.

Se't corcarà la veu de tan solemne
si no surts al carrer, i et veuràs créixer
lligat a tu mateix, com una nosa.

Car no perdura el vent de les paraules
sinó el risc de donar-se per comprendre,
i el que compta és l'esforç de cada dia
compartit tenaçment amb els qui creuen
que cada gest eixampla l'esperança,
que cap dia no es perd per als qui lluiten.


Martí i Pol, Miquel. (1963 - 1967) He heretat l'esperança, "Podem, si vols, asseure'ns".

No us preserven del foc

No us preserven del foc
l'enyor ni la distància.
Hi ha preceptes subtils
rera cada paraula
i el gran temor del buit
que us atreu i us espanta.
Debades camineu
per la cresta de l'aigua,
tasteu els fruits amargs
que les fulles emparen
o us enfileu pel vent
cap a les rutes altes.
Tard o d'hora la nit
tallarà les amarres
d'aquest vaixell que sou
i us llançarà per clares
rutes de solitud
al bell mig de les flames.
Pel foc esbrinareu
què hi ha dins de vosaltres.


Martí i Pol, Miquel. (1954 - 1955). Quinze poemes, VIII.